repte 1 estructura social comparada

Un dels aspectes a destacar abans de fer qualsevol anàlisi comparativa és l’existència de metodologies diverses a l’hora de treballar amb dades. Les tècniques d’obtenció de dades poden canviar amb el pas dels anys respecte d’una mateixa variable, a més d’altres dificultats com per exemple poca transparència per obtenir determinades dades, com destaca Thomas Piketty a Capital e Ideologia (2019) respecte a les rendes i ingressos patrimonials de l’1% més ric de la població. Altres aspectes a tenir en compte provenen de les escoles dels investigadors, com per exemple tradicionalment els marxistes han donat més pes als mitjans de producció, mentre la visió weberiana donava més importància a l’estatus, o a l’autonomia i responsabilitats a la feina.

A l’hora de triar les variables d’estudi d’Espanya i l’Argentina, he tingut en compte aquells que menciona Thomas Piketty, entre els quals trobem els nivells de desigualtat, els de productivitat, la participació del 50% més pobre en la renda total, la de l’1% més ric o la mobilitat del treball entre altres. Si bé a escala comparatiu podem veure per exemple que el PIB per adult ha crescut en el període 1994-2022 dels 29.306,26 € als 33.216 €, i el d’Argentina en el mateix període dels 17.400 € als 23.463 €, Piketty ens alerta que indicadors com aquest o el de la renda nacional (un cop restem al PIB la depreciació del capital i afegim les rendes provinents de l’estranger), no serveixen per comparar països, ja que no ens permeten observar la distribució entre els grups socials al país (per exemple comparant el 50% de baix enfront de l’1% de dalt).

El mateix succeeix amb l’índex de Gini, que és una mesura de la desigualtat que té en compte els ingressos dins d’un país, amb uns valors que oscil·len entre 0 i 1. Hi ha més igualtat es dona quan els valors són més propers al 0, i hi ha una major desigualtat quan s’apropa a 1. Podem comparar l’índex Gini abans i després d’afegir les prestacions públiques a la renda i després del pagament d’impostos, i veure si aquestes permeten redistribuir les desigualtats. Si ens fixem en aquest índex pel que fa a la riquesa, veurem que en Espanya es va mantenir estable entre el 1995 i el 2022 al voltant del 0,70, mentre que a l’Argentina al mateix període va passar del 0,78 al 0,74, si bé en determinats períodes, com per exemple el 2006, aquest va arribar al 0,89.

Aquests valors de concentració de la riquesa, que Piketty destaca com un dels grans canvis que ha comportat entre el període 1980-2020 respecte a dècades anteriors, veiem que no és tan pronunciat pel que fa a la renda, que en el cas d’Espanya va passar del 0,44 el 1980 al 0,46 el 2022, molt per sota dels valors de l’Argentina en aquell període (del 0,64 al 0,56). Si bé pot ser interessant aquest indicador per analitzar les desigualtats, no ens permet veure quins grups socials han causat tal o altra variació de l’indicador al llarg del temps, i podria donar a entendre que a Espanya aquells anys l’índex Gini s’ha mantingut estable i en creixement equilibrat, i es basa en enquestes a les llars, on les rendes i patrimonis més alts declarats són molt inferiors.

Així, indicadors com la proporció de la renda total del 50% més pobre al 10% més ric o l’1% és ric són altres indicadors que per una banda, són més fàcils d’entendre, i es poden relacionar amb polítiques fiscals i socials, en tant que a partir de proporcions i relacions de rendes mitjanes en termes absoluts i relatius ens podem formar una opinió sobre com l’aplicació de tipus impositius permetrien modificar la distribució de rendes. Així per exemple, ens trobem un percentatge superior de l’1% més ric en la distribució dels ingressos a l’Argentina que a Espanya. En el primer cas, el 2022 representaven un 13,4% del total, mentre que el 1994 era d’un 14,3%. En el segon cas, el 2022 era d’un 10%, mentre que el 1994 era d’un 11,6%.

Com veiem hi ha també grans diferències pel que fa a la participació en la distribució de la riquesa: a Espanya el 2022 l’1% més ric concentrava un 22,8% del total (un 25,6% a l’Argentina), el 10% més ric concentrava un 56,6 % (un 59,9% a l’Argentina), i el 50% inferior només participava amb un 6,8 % (un 4,7% a l’Argentina). Com veiem la distribució de la renda i de la riquesa entre l’1% més ric és major a l’Argentina que a Espanya, així com la del 10% més ric, mentre que a Espanya la participació del 50% més pobre és superior a la d’Argentina.

En valors absoluts, ens trobem que a Espanya el 2022  l’1% més ric va tenir de mitjana unes rentes de 332.877 € (265.460 € l’Argentina), mentre que el 10% més ric 110.029 € (86.886 € l’Argentina), i el 50% inferior una mitjana de 13.341 € (5.823 € a l’Argentina). Això suposa una relació de 3,02 entre l’1% i el 10% més ric (3,06 a l’Argentina), i de 24,95 entre l’1% i el 50% inferior (45,58 a l’Argentina). Si bé hi ha una relació similar en el primer cas entre tots dos països, en el segon cas clarament hi ha una participació inferior del 50% més pobre i uns majors nivells de desigualtat a l’Argentina.

Il·lustració 1: Renta promig de l’1% més ric de l’Argentina i Espanya el 2022 (valors absoluts)

Com mencionen Luis Ayala i Olga Cantó a Distribución de la renta y desigualdad en España (2020), si bé a Espanya s’han anat reduint les diferències respecte als principals països de la UE, no ha estat així pel que fa a les desigualtats. En l’àmbit distributiu continua sent un país amb uns nivells molt alts de desigualtats, a causa entre d’altres de l’augment de l’atur i la disminució d’ingressos que van patir les famílies de rendes baixes durant la crisi. A més a més, va anar perdent efectivitat un sistema d’impostos i prestacions que permetés redistribuir les rentes i disminuir les desigualtats. Pel que fa a l’Argentina (Bonfiglio i Correa, 2023), hi ha hagut des del 2014 un increment de la desigualtat pel que fa al 50% més pobre respecte als estrats mitjans i superiors, que a partir del 2018 s’ha anat reduint, no per una millora de les condicions dels estrats més baixos, sinó per l’empitjorament de les condicions de vida dels estrats superiors en termes relatius.

Il·lustració 2: Població ocupada a Espanya el 2022 (no hi ha dades Argentina)

Pel que fa a l’ocupació, en el cas d’Espanya, un dels elements clau ha estat la tendència estructural a la temporalitat. Fins i tot en períodes anteriors a la gran recessió econòmica del 2008, encara era d’un 34%. En part per l’ocupació de joves i dones, però també eren els anys de l’arribada massiva de migrants. Com menciona Durán Heras a El trabajo no remunerado en la economia global (2012), l’arribada de migrants afecta la relació entre treball remunerat i no remunerat, i en gran part els nous treballadors troben feina en sectors poc qualificats. Tot plegat ha mantingut la precarització de les ocupacions al voltant del 30% al llarg del període.

Bibliografia

  Piketty, Thomas (2019). “Les societats socialdemòcrates: la igualtat inacabada” (fragment). A: Capital i ideologia. Barcelona: Edicions 62: p.608-612.

  Piketty, Thomas (2019). “L’hipercapitalisme: entre la modernitat i l’arcaisme”: A: Capital i ideologa. Barcelona: Edicions 62: p.761-827.

  Milanovic, Branko. (2014). “Las cifras de la desigualdad mundial en las rentas: historia y presenta. Una visión general”. ICE, Revista de Economía, 880: p.23-38.

  Garrido, Luis; González, Juan Jesús; Muñoz, Jacobo (2020). “Mercado de Trabajo y clases sociales”. A: González, Juan Jesús (ed) Cambio social en la España del siglo XXI. Madrid: Alianza: p.221-249.

  Ayala, Luis; Cantó, Olga (2020). “Distribución de la renta y desigualdad en España” (fragment). A: González, Juan Jesús (ed) Cambio social en la España del siglo XXI. Madrid: Alianza: p.313-336 i 342-355.

  Durán, María Ángeles. (2012). “Import/export: la migración del trabajo remunerado” (fragment). A: El trabajo no remunerado en la economía global. Bilbao: Fundación BBVA, p.320-324 i 333-343.